El 29 d’abril va fer 3 anys que vam ingressar al Vicenç a la residència, en fa catorze que té Alzheimer. Va ser una situació de molta angoixa haver-me de separar del meu estimat . En el meu cas el Vicenç ja no tenia consciència i jo crec que no ho va sentir. Tant jo com els nostres fills vam viure uns dies de molta tristesa , també perquè costa molt arribar a prendre aquesta decisió , que va ser dolorosa i esgotadora per les diferents circumstàncies.

Ara han passat tres anys, vaig a veure’l gairebé cada dia i a donar-li el dinar o el sopar per poder ser una mica més útil, mimar-lo i mirar-lo per veure algun senyal de reacció, com un somriure, o alguna paraula o un so. Està molt tranquil i sembla relaxat. Menja bé, quan se li acosta la cullera obre la boca i sembla que menja de gust.

Quan marxo el deixo a l’habitació, ben assegut a la seva cadira, estiradet i en una posició còmode i que el vegin des de la recepció. Aleshores me’n vaig sense mirar-lo, m’acomiado dels amics residents que em coneixen i surto de la planta..

Arribo a la porta principal i respiro profundament. Miro el carrer ple de vida, d’arbres i de cel, i penso: ara canvia, intenta no estar trista, viu la nova situació i accepta-la.

Cada dia que passa sento que estic millor i que el meu cap no pensa tant en coses negatives. Procuro distreure’m i sortir a veure coses boniques i recolzar-me amb la meva família i amics que sempre m’ajuden.

Avui vaig a veure el mar de Barcelona amb autobús, la primera vegada aquest any.

Està preciós, l’horitzó amb la seva ratlleta separadora del mar i el cel, els diferents colors blaus i les onades petites trencant sobre la sorra daurada i neta i amb els solcs que han deixat els estris de neteja.