Jordi, fa un any que dèiem: “Mai ningú no mor del tot, mentre hi hagi algú per recordar-lo” i a fe que s’ha acomplert aquesta frase…

Durant aquests dotze mesos, els dies s’han anat escolant i el rellotge del temps ha anat rodant. Ha passat la Setmana Santa; l’estiu; les Festes de Nadal, Cap d’Any i Reis  i vet aquí que ja tornem a ser a Setmana Santa. S’ha tancat la primera roda viscuda en la teva absència física, però no pas en l’absència en el nostre record. Són tantes les coses en les quals hi ha la teva presència, són tants els moments que m’agradaria poder compartir… Realment,  tot i que feia tant de temps que eres amb nosaltres sense ser-hi,  la situació és diferent: la casa és buida i freda, malgrat que intento tornar-la a fer meva. Tanco la porta i la casa queda buida, ben buida… Quan vaig  a concert, al cinema o alguna conferència  silencio el mòbil. Ja no em cal posar-lo a “reunió”. No em cal vigilar si hi ha alguna emergència, ni sortir corrent per poder fer el relleu de qui et vigilava i et feia companyia. Ara, quan surto, no  he de controlar el rellotge per si és l’hora de dinar o de sopar. Ningú no depèn de mi. Ningú no m’espera ni em reclama…  És una situació tan estranya!

Dissabte, tot i que feia un any que ens havies deixat, vaig anar a la sortida del NUS. Feia un dia net i radiant. L’horitzó era prou clar per poder distingir les muntanyes més emblemàtiques, però tothom va convenir que trobaven a faltar la teva lliçó de geografia…Els amics, també, continuen recordant-te!

Diumenge, amb els nostres fills i com l’any passat, vaig anar a Montserrat. El camí de Sant Joan a Sant Jeroni semblava  la Rambla, però va ser bonic trescar tots plegats. Els nostres néts  caminaven fent grupets i parlant de les seves coses. S’han fet tan grans! Han rescut tant amb tant poc temps… ja m’han atrapat i aviat o ells  hauran d’ajupir-se o jo hauré de fer puntetes per poder-los fer el petó. Tot un goig, però, que no podem ni comentar, ni compartir. Només puc estar orgullosa  i agraïda de la valuosa herència que m’has deixat i això és molt, moltíssim!

En Roger, amb la sensibilitat que el caracteritza, ha escrit aquest quatre mots que reprodueixo. Són l’expressió d’uns sentiments que tots compartim, però que no sabem expressar tan bé com ell. Serveixin, doncs, per cloure aquest petit homenatge a tu i a tot allò que vas fer per nosaltres. Gràcies!

El xiuxiueig del vent a la carena

Al forat del res, el pensament si l’estreny el fa un buit. I el buit, del pes, cau i quan jeu i descansa entre espígol, arbres i pedres, es muda infinit.

Un vapor de memòria, el record de l’absent, es condensa. Sento pluja en el rostre: et noto present.

16 de març de 2012

Primer aniversari de l’absència d’en Jordi Vilaplana i Ballester (marit, pare, avi, germà, cunyat, oncle, sogre, consogre, amic…)