El 15 de novembre de 2011, vaig escriure un text que titulava “Mai més” i que acabava dient: “Jo, en el nostre cas, ja no sé si en queden gaires més de llençols per perdre…”Avui, 23 de març, constato que sí, que encara en quedava un de llençol per perdre, el definitiu…

En Jordi ens va deixar el dia 17 de març. Ens va deixar per sempre, després de quatre mesos en què se li van anar apagant els minsos senyals de connexió que li quedaven quan li parlàvem o quan li fèiem un petó.

Ara, a la nit, quan em fico al llit, ja no li puc agafar la mà ni acostar-m’hi per sentir la seva escalforeta. La seva banda és buida i freda i res no em pot consolar d’aquesta buidor ni d’aquesta fredor.

Se n’ha anat envoltat de la nostra presència i del nostre amor, suaument, lentament, tranquil·lament…

Ell ho va donar tot per la família i pels amics, és recordat per tothom pel seu bon fer i per la seva bonhomia i és per això que els qui l’estimem el recordarem i pensarem que “Ningú no mor mai completament, mentre hi hagi algú per recordar-lo”.

El recordarem sempre!

No res ni ningú no pot omplir el gran buit que deixa una mare quan  se’n va.

Ni tan sols consola el fet de creure que allà on sigui el seu esperit no trobarà el lligam d’un cos adolorit, ni el d’un intel·lecte danyat, ni d’una memòria oblidada ….  ni tantes  d’altres limitacions implicades en el declivi d’un cos físic en una existència material.

Només el temps ajuda. Ens queden però els records i altres afectes que van entrant  en les nostres vides. Per exemple  l’arribada d’un nou ésser: un infant innocent i tendre que ens omple d’alegria i ens ocupa bona part de les hores i que ens permet gaudir del fet de poder participar en la seva educació i de formar part de la seva vida.

Ana Cuyás

Febrer de 2011

L’experiència d’haver d’ingressar a un geriàtric a la  nostra  mare, que té 93 anys i que en fa 5 que té demència tipus Alzheimer, l’he poguda compartir amb La colla cuidadora. Alguns de nosaltres ens hem trobat amb aquesta situació i ens ha ajudat molt poder-ne parlar. Pensem que escriure els nostres dubtes i les nostres angoixes i  publicar-les també pot ajudar a altres cuidadors que viuen aquesta mateixa situació.

Jo us vull explicar com hem viscut l’experiència. Segur que som molts els qui estem en aquesta situació que pot ser molt dura i  difícil, però, a la vegada, alliberadora per al cuidador i una millora per al malalt.

És dur haver de reconèixer que ja no podem ni estem en condicions de  cuidar el nostre familiar.  Els dies previs a l’ingrés, han estat els pitjors. El moment de portar-la al Centre i haver-la de deixar ens va fer sentir molt malament. Vaig haver de fer un gran esforç i intentar raonar i acceptar que representava una millor atenció per a la nostra mare. El metge del Centre ens va convèncer i ajudar a entendre que estavem fent el millor per a ella. Nosaltres l’anem a veure molt sovint. De vegades ens reconeix i se la veu tranquil·la. Està molt ben atesa. S’hi està adaptant bé i nosaltres també, tot i que ens costa molt acceptar aquesta nova situació, situació que no  podem canviar perquè el deteriorament de la nostra mare és molt evident, intentem viure-ho de la manera més real i positiva. Jo em continuo sentint cuidadora, però molt més relaxada. Tinc més temps per a mi i em puc dedicar a la meva família i a tornar a fer coses que ja havia aparcat. Vull creure que si la nostra mare pogués, ens diria que hem fet el que calia.

Carmen Lorenzo  

Desembre de 2010

                En el transcurs de la malaltia d’en Jordi, he hagut d’assumir molts cops el significat d’aquests mots:

MAI MÉS …

Mai més , no podrà llegir. Mai més, no podrà escriure. Mai més, no podrem mantenir una conversa. Mai més , no caminarà. Mai més,  no es podrà ni afaitar, ni dutxar, ni vestir tot sol. Mai més, no em podrà abraçar…

Mai més, no…moltíssimes més coses i, avui, hi he d’afegir:

Mai més, no podrà, per esmorzar, ni prendre  el suc de taronja, ni menjar les dues llesquetes de pa de motlle de cereals amb mantega i melmelada.

Mai més, no podrà menjar, per dinar, la seva sopa de caldo amb “maravilla”  i el filet trinxat.

Mai més, no podrà menjar,  per sopar, el seu puré de verdures amb el peix o l’ou aixafat.

Ara, sempre més, haurà de prendre: per esmorzar,  farinetes;  per dinar,  Fortisip  i  per sopar, Fortisip. Tot  ben espessit a fi que no s’ennuegui.

La meva àvia deia: ” a cada bugada es perd un llençol”  i jo, en el nostre cas,  ja no sé si ens en queden gaires, de llençols, per perdre…

Avui, estic trista. Tinc aquest  “MAI MÉS”  ficat tan endins…

En Bartomeu Fiol en un petit poema titulat “Viure i sobreviure” diu:

ERA A LA VIVÈNCIA QUE ASPIRÀVEM, NO A LA SUPERVIVÈNCIA.

Em faig meu el poema…

 

El vestit de núvia

Quan endreces els armaris, cosa habitual entre les dones, però que  fa molta mandra, sempre trobes coses singulars o antigues que et fan pensar.

Aquesta vegada, hi vaig trobar una bossa i, a dintre, roba doblegada. Era el meu vestit de núvia! Estava molt rebregat i tacat, suposo que del pas del temps.

Les meves nétes grans al van veure i se’l van voler emprovar, gairebé no els  cabia… Tot aixó pasava mentre jo  a dalt de l’escala anava baixant paquets de dins de l’armari.

Quan el vaig veure em va fer un tomb el cor.  Quants anys! Quantes vivències! Quantes coses bones i dolentes!

Gràcies Vicenç per la part de la meva vida que he passat al teu costat i per tot el que m’has donat. Res, que tinc sort en aquesta vida!